Dones Periodistes Adpc

Us convidem a entrar al blog de “Dones Periodistes Adpc”.

http://miradordones.blogspot.com.es

Por un Nuevo Modelo de Democracia

Os recomendamos que echeis una ojeada a la página de Facebook “Por un Nuevo Modelo de Democracia”. Si os gusta, podeis haceros seguidores clicando en “me gusta”

http://www.facebook.com/TeNDeNTeiNJuSto

Necesitamos que nos ayudéis a difundir nuestra página. Detrás de nuestras publicaciones existe un trabajo que busca cambiar la Constitución y Realizar un proyecto de estado que regule la acción de los políticos y que de el PODER SOBERANO a los Ciudadanos.
Hemos de decir que nuestro proyecto no es un Partido Político ni pretende serlo, solo pretendemos PROMOVER un proyecto CONSTITUYENTE de un MODELO de ESTADO JUSTO en el que defiendan los valores HUMANOS ante todo y buscando un equilibrio JUSTO con el CAPITAL y la PROPIEDAD PRIVADA
COMPARTIENDO NUESTRAS PUBLICACIONES AYUDAS A DARNOS A CONOCER.
Si con 21.001 usuarios hablan de nosotros 318.095 personas y llegamos a 3.089.989 personas cada semana, Donde llegaremos cuando seamos 150.000?
GRACIAS A TODOS- QUEREMOS QUE ESTE SEA VUESTRO PROYECTO

La Contra de la Vanguàrdia: Gianni Vattimo, filósofo

Queridas HH:.,
Os envío este artículo que me ha parecido muy interesante y que en parte confirma lo que a veces hemos comentado de que hay alternativas en los ideales que nos han querido convencer de que estaban totalmente perdidos y fuera de lugar. 
Habría mucho en lo que profundizar, pero creo que es importante el que empiecen a aparecer opiniones sobre estos temas…

Fuente: La Contra de la Vanguardia. Publicado el 29/11/2012

Gianni Vattimo, filósofo

“Sólo un comunismo débil puede salvarnos”

Tengo 76 años. Soy de Turín. Soy profesor de filosofía, y acuñé el concepto de posmodernidad. Estoy soltero, sin hijos. Soy homosexual. Soy anarco-comunista, por cristiano. Soy creyente, soy un cristiano no papista, crítico con la Iglesia autoritarista. Rezo cada noche

Eurodiputado

Atraído por la teología y la política, fue católico militante y proselitista, y tuvo al comunismo por enemigo. Su condición homosexual le enfrentó al dogmatismo eclesiástico, y derivó a un catolicismo heterodoxo y comunista, hasta dar en el partido radical del juez Di Pietro (“¡En Italia, la revolución consiste en respetar la legalidad!”, me dice) con un objetivo: “Que al menos un comunista italiano llegase al Parlamento Europeo”. Y así ha sido, del año 2009 al 2014. Sus reflexiones son siempre estimulantes, como su defensa de la prostitución: “¿Es anticristiano que dos adultos pacten placer por dinero?”. Publica Comunismo hermenéutico (Herder), con Santiago Zabala.

De verdad es comunista?
¿Qué otra cosa se puede ser, tal como van las cosas?

El comunismo dejó 70 millones de muertos…
No fue el comunismo.

¿Qué, entonces?
El industrialismo. Lenin propuso electrificación más sóviets, es decir, control popular…, ¡pero el control popular se esfumó!

¿Y qué quedó?
El industrialismo: Stalin impuso el desarrollo de la industria pesada contra el agro, y de ahí los desplazamientos de poblaciones, los sacrificios, muertes… ¡Un sueño loco!

Un horror.
Pero… sin aquella fuerza industrial estalinista, ¡los nazis hubiesen ganado!

Susto o muerte, qué desgracia.
Comunismo soviético y capitalismo occidental comparten el mismo ideario loco: la industrialización forzada de la sociedad.

El comunismo cayó, el capitalismo no.
En crisis. ¿Y con qué futuro?

Dígame cómo lo ve.
Hace unos años, la diferencia de sueldo entre un obrero y un directivo era de 1 a 20, ¡y hoy es de 1 a 250! La deriva está clara: pocos ricos cada vez más ricos, y muchos pobres cada vez más pobres.

Pero viviendo en democracia.
Pues vea el creciente desinterés de la ciudadanía ante las elecciones… Así las cosas, ¿con qué ideal de vida ilusionaremos a la sociedad? ¿Con el libre mercado…?

¿Qué ideal propone?
Soy cristiano, por eso soy comunista. Las primeras comunidades cristianas fueron muy comunistas…, sólo que ellas esperaban el inmediato fin del mundo.

Hay días en que por aquí también…
Así que propongo el comunismo hermenéutico: un comunismo no dogmático, un comunismo débil. Sólo esto puede salvarnos.

¿Comunismo débil? Descríbamelo.
Sin esencias ni absolutos que realizar a toda costa. Se trata sólo de un ideal de sociedad equitativa, una sociedad que debilite progresivamente la violencia como dialéctica.

Voy entendiéndole: otro sueño.
Un comunismo como espectro, más definible por lo que no quiero que por otra cosa.

¿Qué no quiere?
No quiero clases sociales, desigualdad económica (¡basta de heredar!), una Europa dominada por banqueros, una Iglesia que impide casarse a los curas, despilfarro en armas mientras se retira la asistencia sanitaria…

Y, todo esto, sin absolutismos.
¡Eso es! Hoy nos domina un absoluto.

¿Cuál?
¡Austeridad! Todo para saldar la deuda pública. Es un absoluto.

¿Algún país se acerca a su sueño?
La Venezuela de Chaves. El Brasil de Lula. La Bolivia de Morales. La Argentina de Kirchner. El Ecuador de Correa…

¿En serio?
Los países latinoamericanos están tomándose en serio la gestión de su riqueza, y la socialización de sanidad y educación.

¿Puede aportar datos?
Venezuela ha multiplicado por tres su cobertura sanitaria, ha reducido la mortalidad un tercio, ha eliminado el analfabetismo, ha reducido la pobreza un 72% desde el 2003… Y sin prescindir de la democracia.

Vendiendo petróleo a Estados Unidos.
Para hacer hospitales. Contrapesan el imperialismo anglosajón con modelos de vida comunitarios. ¡Allí la democracia va en serio!

¿Es esto aplicable a Europa?
Aquí la izquierda tiene que plantearse un programa de oposición, no de gobierno. Si no es imaginable un Estado de izquierdas, ¡sí es imaginable una resistencia!

¿Manifestaciones?
Sí, conflictos locales. La vida no es para divertirte, es para luchar y resistir. ¡Eso proporciona salud mental! El malestar psicológico deriva de no tener por qué luchar.

Como eurodiputado, ¿lucha?
Propongo una política de izquierda tolerante, para evitar violencia terrorista.

¿Qué tal lo hace Monti en Italia?
Un buen técnico: está reparando el sistema en nombre del dueño.

¿Cómo ve el sur de Europa, España…?
Podríamos producir lo que necesitamos, pero están drenándonos el dinero… Acabaremos como colonias del amo del capital.

¿Dónde está ese amo?
No sé, pero si sé que el 1% de los italianos detenta el 50% de la riqueza italiana. ¡Y que podríamos comprar menos aviones y hacer mejores escuelas! El exceso de irrealismo industrial ahogó al comunismo, el exceso de realismo financiero ahoga al capitalismo.

Contra la crisis, ¿producción?
Sin el viejo industrialismo: produzcamos sólo lo necesario. ¡Menos coches, menos bienes, más y mejor agricultura local!

Seremos más pobres.
Y sin tanta gente suicidándose: no habrá tantas diferencias sociales. O habrá violencia: seamos pragmáticos y prevengámosla.

¿Qué hace usted por su ideal?
Estoy becando jóvenes estudiantes de Medicina. Me da alegría hacerlo.

¿Qué más?
Y rezo cada noche las completas.

 

·······················

Compra el libro en Amazon.es:

Comunismo hermenéutico: De Heidegger a Marx 

Hoy en día, Europa es ya sólo un gran supermercado

Os pasamos este interesante artículo de El País

El País 30 de noviembre 2012
Costa-Gavras: “Hoy en día, Europa ya es solo un gran supermercado”
A propósito del estreno de su última película, ‘El capital’, el director analiza la difícil situación que atraviesa la democracia
• Crítica: ‘¡Viva el mal!’, por JORDI COSTA
Rocío García Madrid 30 NOV 2012 – 01:24 CET33
Archivado en:
• Constantin Costa-Gavras
• Directores cine
• Gente
• Cine
• Cultura
• Sociedad

El director Constantin Costa-Gavras, en el Festival de San Sebastián. / JESÚS URIARTE
Recomendar en Facebook 1.670
Twittear 236
Enviar a LinkedIn 3
Enviar a Tuenti Enviar a Menéame Enviar a Eskup
Enviar Guardar Imprimir
¿Por qué cada mañana el mundo entero se levanta pendiente de la felicidad o la angustia de los mercados? ¿Hasta cuándo consentiremos que la política esté sometida a los poderes económicos? ¿Por qué la crisis provoca más pobreza a los pobres y más riqueza a los ricos? ¿Es que nadie va a parar la avaricia de los bancos? A Costa-Gavras (Loutra-Iraias, 1933) no le gusta dar lecciones. Él, dice, se limita a retratar la realidad, en este caso una realidad cruel sobre el poder de la banca, el ansia por el dinero y el desprecio por el ciudadano de la calle: las estafas, los despidos, los apaños financieros, los beneficios indecentes, la especulación… El capital, el filme que se estrena hoy en España, narra la ascensión de un lacayo de la banca en el feroz mundo del capital.
No es Constantin Costa-Gavras hombre de andarse por las ramas. De mirada valiente y comprometida, el realizador de títulos míticos del cine político como Z, Estado de sitio o Desaparecido, tiene clavada desde hace años una frase que le soltó un alcalde de una población francesa. “No se puede hacer nada, la economía lo dirige todo. Bueno, sí, todavía podemos cambiar los nombres de las calles”. La amargura le llevó a investigar y estudiar en torno a esta reflexión trágica sobre el totalitarismo de la economía. Su encuentro con dos libros, Le capitalisme total, un ensayo del banquero Jean Peyrelevade y, sobre todo, con Le capital, la novela de Stéphane Osmont, un profundo conocedor del mundo financiero, le decidió a llevar esta historia feroz al cine. El capital, que se presentó en el último Festival de Cine de San Sebastián, donde se hizo esta entrevista, está protagonizada por Gad Elmaleh, el cómico francés que se enfrenta por primera vez a un personaje trágico.
No cree Costa-Gavras que los bancos sean los únicos causantes de esta crisis que se ha cebado con Europa. “Estamos ante una crisis política, que empezó por la construcción de la Unión Europea. Europa no se construyó en el plano político ni social, sino teniendo en cuenta únicamente la economía. Europa es solo un gran supermercado, en el que todo el mundo entra a comprar y vender. Y así ha llegado la explosión, como se puede ver en mi país de origen, Grecia, o aquí en España”, asegura. “Es muy emocionante comprobar que el público comparte tus intereses, pero eso es algo totalmente imprevisible. Yo hago cine con historias que me interesan, que me tocan profundamente”.
Pregunta. ¿Qué papel han jugado los políticos en esta crisis?
Respuesta. Los políticos están sometidos completamente a los mercados y a la economía. Son los economistas y el mundo financiero quienes dirigen hoy los países y, en concreto, la Unión Europea. Los políticos ya no tienen el poder, se han dejado dirigir por los economistas.
P. ¿Podrán los políticos recuperar ese poder?
Los políticos ya no tienen poder, se han dejado dirigir por los economistas”
R. No lo creo. Todos los especialistas con los que he hablado para hacer esta película tienen una opinión muy pesimista. Tienen muy claro que la economía se escapa a todo, lo domina todo. Ya no hay lugar para la política. De lo único que se habla en Europa es sobre la subida o bajada de los mercados, de su inquietud. Pero, ¿quién sabe qué es el mercado? El mercado es una abstracción. Además, la economía está muy dirigida en todo el mundo por los bancos estadounidenses que van por libre, sin ningún tipo de ataduras o regulación. Hacen lo que quieren con la economía europea.
P. ¿De quién es la culpa de este sometimiento a la banca de Estados Unidos?
R. Por supuesto que de Europa, que se ha dejado someter. La propia canciller Angela Merkel dijo que la democracia tiene que adaptarse a los mercados. La Europa del Norte está empobreciendo a los países del Sur. Son los pobres quienes están sufriendo las consecuencias de esta situación.
P. Usted fue uno de los firmantes en Bruselas en contra de los recortes en cultura. ¿Qué se puede esperar de una Europa tan empobrecida en este sector?
R. Es lo peor de todo. Europa es un continente que ha pasado por todo, lo mejor y lo peor. Frente a la filosofía, las artes, la democracia están los campos de concentración. Lo único que puede salvar a Europa es la cultura y la educación por encima de la economía. Europa es el continente que puede ofrecer al mundo eso, frente a una América que solo está pendiente del éxito y el dinero. No se puede perder el camino de la cultura y la educación. Lo contrario sería triste y trágico.
Como griego sabe de tragedias, pero también de la tradición francesa del gran espectáculo. En esa combinación es donde se encuentra a gusto Costa-Gavras. “Mi único compromiso es una cierta ética, junto con la realización de un espectáculo interesante, en la línea de Sófocles o Molière”.

Simone Weil

Os adjuntamos este trabajo realizado por Teresa Bou i Maria Silvestre: SIMONE WEIL

Biografies de dones exemplars: Simone Weil

Simone Weil va néixer a Paris el febrer de 1909 en el sí d’una família jueva agnòstica que potenciava molt l’esforç intel·lectual. Als 19 anys ingressa a “l’École Normal Supérieur” obtenint la nota més alta, seguida en segon lloc per una altra Simone,la Simone Beauvoir. Simone Weil va ser una dona d’una personalitat certament complexa i de difícil comprensió, de grans inquietuds tant a nivell social, polític i religiós. Com moltes persones místiques, té en comú una fràgil salut des de la infantesa i una tendència a l’exaltació del patiment. Simone Weil té la peculiaritat de mostrar un físic poc acurat. És una dona que vol passar desapercebuda; com si volgués ignorar el seu cos per dedicar tota l’atenció a la inquietud social i a la resposta a les moltes preguntes sobre Déu. La mort que li arribarà als 34 anys, és una conseqüència de l’esforç per sobre les seves capacitats físiques, dedicació al treball i una actitud clara de negació al menjar. Això va fer que s’agreugés la seva tuberculosi. Un suïcidi per anorèxia, que avui en dia la portaria a un tractament mèdic, però que en aquell moment no el va tenir. Simone Weil té una personalitat innata molt diferent a d’altres dones místiques. Ella no parteix de cap confessió religiosa i la seva recerca va des de l’estudi profund dels Clàssics com Plató i Pitàgores, amb els seus formularis sobre la bellesa, l’harmonia matemàtica del Univers i l’estudi de les Escriptures Sagrades orientals que la porten a estudiar el sànscrit per poder accedir al Bhagavat Gita, al Tao-Te-King i al llibre Tibetà dels Morts, entre d’altres. Simone va confiar al sacerdot catòlic J.M. Perrin, els seus neguits per mitjà d’una intensa correspondència, tot i que mai va ser batejada; Ella pensava que seria una traïció a la seva aspiració Universalista no correspondre a totes les tradicions de pensament que segueixen una mateixa línea de cerca del bé. El seu interès i preocupació per als més desvalguts, la va portar a submergir-se en el món dels obrers a través de les teories marxistes. El 1931 encapçala una manifestació reivindicant la manca de llocs de treball. Per aquest motiu les autoritats consideren inacceptables les seves idees polítiques i de funcionaria del govern la traslladen a un altre centre d’ensenyament. Simone sosté que la creixent separació al llarg de la història entre l’activitat manual i la intel·lectual són la causa de la relació de domini i poder que exerceixen els que dominen la paraula sobre els que s’ocupen de les coses. Creu que no pot parlar del treball i la condició obrera només com a intel·lectual sense passar per l’experiència d’opressió que viuen diàriament aquestes persones a les fàbriques. El 1934 demana una llicència docent per poder ingressar a treballar com operària a la “Companyia Elèctrica” “ALHSTROM” a Paris i més tard a la “RENAULT”. Treballa a les cadenes de muntatge i viu en un barri obrer com a rellogada. La seva salut se’n ressent i les migranyes, causades també pel soroll de les cadenes de muntatge, fan que la seva producció sigui baixa i és acomiadada. L’experiència és angoixant. Anys més tard en un dels capítols de la seva obra: “A l’espera de Déu”, en una de les cartes dirigides al sacerdot i amic Perrin diu: …”el qui te els membres desfets per una jornada de treball, és a dir, una jornada en la què ha estat sotmès a la matèria, porta dins la seva carn com una espina clavada la Realitat de l’Univers”. La seva claredat de pensament queda palesa en els seus escrits on el pensament va directe al paper sense dubtes ni esborranys. A l’agost de 1936, portada per un sentiment del deure, participa ala Guerra Civil Espanyola. El sentiment de frustració davant les humiliacions per part dels dos bàndols i una forta cremada al peu, fan que retorni a França. La crisi que li representa veure la seva lluita perduda, la porta a derivar el seu pensament cap un sentit ètic- religiós. Hi ha tres moments claus en el despertar d’aquesta inquietud on sent una forta intuïció que la porta a endinsar-se en aquest món. Els tres moments van ser:

1. Al veure unes processons catòliques a Portugal i a Espanya.
2. A Itàlia, concretament a Assis, que sent la necessitat per primera vegada d’agenollar-se i pregar.
3. A l’Abadia de Solesmes, sentint un dolor intens degut a les seves migranyes, mentre escolta cant gregorià. Escriu en el seu llibre:..”.tenia un intens mal de cap. Un extrem esforç d’atenció em permetia sortir d’aquesta miserable carn i trobar l’alegria interior pura i perfecta en el cant i les paraules, una experiència que em permetia estimar l’amor diví dins la desgràcia”.

Referma que el dolor és inherent al ésser humà i la dissort és una disfunció de la vida, un equivalent atenuat de la mort. Comença a escriure sobre el seu pensament Teològic – Místic recopilant-t’ho en els llibres: “A l’Espera de Déu” i “La Gravetat de la Gràcia”. El seu pensament és de vegades contradictori, característic de tot pensament que pretén accedir a l’experiència sobrenatural. En ella es torna especialment evident perquè no es pot parlar d’una conversió al cristianisme ni d’una afirmació rotunda de l’existència de Déu. A diferència d’altres dones místiques no experimenta cap moment d’èxtasi, arravatament, o alteració de la consciència. Com a mística ha d’aprendre a deixar el voluntarisme i introduir-se dins d’una actitud passiva. A l’espera. En el seu llibre: “La Gravetat i la Gràcia”, Simone introdueix dos principis que seran fonamentals en el seu pensament. “La Gravetat” (pesanteur) i “La Gràcia” (grâce), com a moviments de l’ànima. La GRAVETAT, és una atracció descendent de l’ànima que és el producte de la fatalitat dels processos ja siguin: físics, desastres naturals o humans. És una conseqüència pel sol fet d’existir. Simone diu: “cada vegada que patim un dolor podem dir en veritat que és l’Univers, l’Ordre del món que ens entra en el cos”. Davant del devenir dels cicles de generació i degeneració que es desenvolupen al marge dels desitjos humans, aquest es queda perplex. Sembla que Simone té una clara influència del pensament Grec sobre la intuïció de l’Etern Retorn de les ànimes i de la saviesa. Tot consisteix en l’acceptació de la fatalitat tràgica del destí humà. La GRÀCIA, en canvi, seria el moviment ascendent, és la misericòrdia de Déu en el pensament cristià, un senyal que intervé davant la imploració desesperada de l’ésser humà. Però ella segueix sense vincular-se a cap religió, és més, afirma que la religió és un obstacle a la veritable fe. És amb el sofriment, que Simone troba la seva fe. Ella l’anomena: “Un Ateisme Purificador”. Diu que la pregària és una actitud inherent a l’ésser humà que busca invocar “lo sobrenatural” amb la finalitat d’aniquilar el sofriment. Seria per ella, una forma de purificació, resar pensant que Déu no existeix. Davant la necessitat de súplica diu: He de dirigir-me necessariament a alguna cosa que no sigui jo mateixa, ja que es tracta d’alliberar-me a mi mateixa. La invocació de Déu és un clamor visceral des de l’experiència de la desesperació en el silenci de la seva absència. En l’actitud de súplica, l’individu, s’abandona a la seva incertesa. S’entrega al pur devenir. Ja no es tracta que desitgi detenir el patiment, sinó que desaparegui la pròpia resistència al seu esdevenir. És aquí quan apareix el concepte de Gràcia, el moviment ascendent de l’ànima. Potser per la seva influència sobre la Filosofia Oriental, Simone es refereix al “Buit” i al “Desafecte” com a requisits indispensables per l’experiència de Déu. L’any 1942 davant l’ocupació Nazi a França, els seus pares decideixen marxar a New York. Ella no vol marxar de Marsella, però davant la insistència del seu germà accepta marxar. Abans d’arribar al seu destí fa parada a Casablanca on visita uns camps de refugiats. Una vegada a New York, no suporta estar allunyada dels seus compatriotes francesos en la seva lluita contra el nazisme i és per això que el novembre de 1942 embarca sola cap a Anglaterra per unir-se al front de resistència per una França lliure. Degut al seu estat feble de salut, aconsegueix un lloc a la redacció d’Informes de Londres. Escriu amb entusiasme el llibre: “Echar Raices”, una obra inacabada on projecta el què creu que podria ser la nova societat després de la guerra, on valora el treball manual i un sentit profund del reconeixement de la humanitat de l’altre. Pretén participar al front de la guerra i planifica perilloses missions que exposa al General De Gaulle, cosa que li són rebutjades. A l’abril del 43 se li diagnostica tuberculosi i entra en tractament a un hospital de Londres. La pena de no poder continuar la lluita la porta a sacrificar-se menjant menys. Només vol menjar una ració d’aliment, que és la mateixa ració que mengen els seus germans detinguts ala Françaocupada. La desnutrició que ja havia començat molt de temps abans, la porta a la mort cinc mesos després. La trajectòria de vida, i la seva capacitat inaudita de sacrifici, es correspon amb absoluta coherència a la seva vocació de màrtir. La transparència, serenitat espiritual, la íntegra i recta determinació en que es conduïa, van ser esforços per mantenir un valor que ella anomenava “PROVIDAD INTEL·LECTUAL”: La fidelitat cap a una veritat que potser intuïa en la intervenció de la “Gràcia”. Fidelitat que la va portar a prendre decisions de vida radicals i a un grau extrem d’auto entrega i purificació. Resulta impactant davant la seva personalitat i trajectòria que el seu misticisme neixi de preocupacions que tenen les seves arrels en els plantejaments més radicals i anti- religiosos contemporanis com són: el marxisme, el pessimisme, el nihilisme, l’existencialisme ateu… La seva Fe com diu en el llibre: “A l’espera de Déu” ha estat una espera atenta, una paciència activa que es prepara per la immanència d’una cosa que sembla que mai es pugui desvetllar. Simone Weil va ser una dona interessant que porta, si se la vol conèixer en profunditat, moltes hores de lectura i estudi, i encara moltes més de dedicació per comprendre el seu pensament.

Entrevista a Chiara Sarraceno, socióloga italiana

Nota: aquesta entrevista ha estrat treta d’aquest enllaç de la UAB:
http://www.uab.es/servlet/Satellite/noticies/detall-d-una-noticia/ch-saraceno-la-veritable-austeritat-ha-de-ser-un-canvi-cultural-i-de-mentalitat-1090226434100.html?noticiaid=1345647670448

ENTREVISTA: Chiara Saraceno, sociòloga italiana

20.11.2012 CENTRES DOCENTS – Elegant, amable, i molt clara, la sociòloga italiana Chiara Saraceno, investigadora a la Universitat de Berlín, va oferir una conferència a la UAB per parlar del que entenem per benestar i com es pot mesurar a partir de dimensions que no són només econòmiques sinó que depenen de valoracions culturals i polítiques. La controvèrsia sobre els indicadors ha fet que els darrers anys s’hagi exclòs la família i les relacions familiars com a qüestió significativa per a l’anàlisi del benestar.
Chiara Saraceno té una llarga trajectòria investigant sobre l’organització familiar, la divisió del treball entre homes i dones i les polítiques socials i la pobresa, fet que l’ha convertit en tota una autoritat d’aquesta matèria a nivell europeu. Va començar com a docent a la Universitat de Trento, i després, des del 1990 fins al 2008, va impartir classes de Sociologia de la família a la Universitat de Torino. El 2011 va ser nomenada membre de la British Academy. Va venir a la UAB el dia 8 de novembre del 2012 per impartir la conferència inaugural de les “II Jornades Gènere i Benestar: Reptes i respostes feministes”, organitzades per l’Institut Interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere, en col·laboració amb l’Observatori per a la Igualtat de la UAB.

1- Per mesurar el benestar sempre s’han tingut en compte els indicadors econòmics. Vostè proposa incorporar-ne d’altres per ajustar-nos millor a a la realitat. Quins són aquests altres indicadors?

-Els econòmics evidentment han de formar part, però també d’altres que constitueixen la qualitat de vida: la qualitat del medi ambient, dels serveis, de la participació o democràcia, etc. Després hi ha els indicadors individuals, que són els que tenen a veure amb la capacitat d’elecció de l’individu. És a dir, els que ens indiquen la capacitat que té la persona per escollir el tipus de vida que vol portar, l’accés a l’educació, a les relacions, a l’atenció personal. I evidenment, també la qualitat i seguretat de l’accés a la feina.

2- Quins impediments es troben els investigadors per tal que les administracions tinguin en compte i incorporin aquests indicadors quan mesuren l’estat del benestar?

-L’elecció dels indicadors del benestar no és una elecció neutra perquè depèn de la perspectiva i del punt de vista que un té, o de com veu la vida; en funció d’això poden ser uns o altres. A la conferència jo he posat l’exemple de l’indicador de la taxa d’estabilitat sentimental (separacions). Una taxa alta de divorcis sempre s’ha considerat negatiu en valorar el benestar, però també pot ser positiu, perquè és senyal de llibertat i obertura d’una societat! Aquest exemple mostra com és de difícil posar-se d’acord en cercar els veritables indicadors del benestar.

“S’ha de deixar enrere el model de riquesa basat només en el PIB; la sortida a la crisi ha d’anar encaminada a millorar la qualitat de vida a nivell personal”

“En mesurar el benestar, sempre s’ha considerat negatiu una taxa alta de divorci, però també pot ser positiu, perquè és senyal de llibertat i d’obertura d’una societat!”

3- Què pot aportar la dona com a tal en aquesta crisi econòmica mundial que estem vivint?

-Des d’una perspectiva feminista, que no vol dir la de totes les dones, penso que s’ha de deixar enrere el model de riquesa basat només en el PIB. La sortida a la crisi ha d’anar encaminada a millorar la qualitat de vida a nivell personal. La sortida no pot ser amb el model de desenvolupament tradicional, l’industrial. En aquest sentit, mai podrem competir amb països com la Xina o l’Índia.

4- I els governs conservadors estan preparats per a això?
No, no estan preparats perque tenen la idea d’un model amb més consum, més industria, i aquest model va existir perquè exportàvem a països pobres però ara aquests països estan canviant enormement i i ja són molt més potents que nosaltres.

Hem de desenvolupar el que hem après quan a medi ambient, no podem seguir deforestant i posant formigó. Hem de pensar què els hi deixarem a les generacions futures. Hem d’entendre que les relacions personals, la infància i la joventut són el gran actiu. I hem d’invertir en ells, en la seva educació, en la seva atenció. Tot això no ho ha pensat només la dona evidentment, però és un punt de vista femení.

Les actuals polítiques d’austeritat són tremendament destructives. S’estan carregant els recursos pels més necessitats, els més pobres, els d’abaix de tot. No s’inverteix en desenvolupament, ni en investigació ni en educació. L’austeritat hauria de ser un canvi de mentalitat i un canvi cultural: el invertir en les persones. És a dir, s’han de canviar les maneres de fer les coses, això pot ser una via de sortida. Hi ha tanta feina a fer!

SÒNIA PERELLÓ CASTELLVÍ